Oì que mola la Rosa ahh, que no? Quins pocasolta sou, si no us mola aquesta, va...Entrada dedicada a la PìcoraVìborita, un poc la meva mare catalana, una senyora bona i generosa, que em lleig abans quasi d'escriure jo. I a tots els catalans de Ripley, amb tendressa, per fer veure que es potsè mig madrileny i mig catalá sense cap problema ni vergonya, i que això que estudias a la teva vida et fà fort, si els teus records no et fallen. I perque volìa fer-vos un homenatge, per que es vegui que un madrileny -potsè de quart cognom català-, pot fer amb modèstia aquestes coses, no amb cursets, sino amb estudis en el CiC de Via Augusta, y passant i tot el català obligatori del Bup a la escola-Acadèmia al Juny, just el primer any d'arribar allà, amb l'esforç del.estudi i la aplica.ciò, quan havìa molt de barcelonins que no el passaven...Fa divuit o vint anys d'aquesta cosa, però porto el meu català molt de orgullòs, i ho parlo sempre que em deixan, sempre mès publicament que ìntimament, perque als moments ìntims, toca silencis, mès bè....
Y para terminar un chiste que me acabo de inventar, "júrolo!", como diría la cursi de "la Señorita de Trevélez" de Carlos Arniches, que es, saben aquel que diu, de un catalán, un madrileño y un cocainómano inmigrante.
Van en el cercanías los tres, que lo cogen en Sants para ir a Sitges y el pueblo aquet del Sergi López (Vilanova), sin equivocarse ni ir en dirección a Maçanet-Massana...El señor madrileño es mayor y tiene un pantalón muy viejo, de secano, de un vaivén del carcanías la sisa del pantalón le explota, y hace:
-¡Ras!
El catalán jovencito, ve que el señor madrileño es un yayo, y le cede el asiento. El madrileño le dice gracias, y el jovencito contesta:
-Res!
En ésto el cocainómano, un inmigrante un poco de cara tristorra, que va en el asiento de al lado, que vuelve de marcha desde Barcelona a Sant Pere de Ribes, apostilla:
-¡Rush!